Pons i Gallarza ho tenia molt clar.
Fuga de empresas, división familiar, impuestos confiscatorios, desbarre moral, ideologización omnipresente, páramo cultural, caverna perrofla, ineptitud política, invierno demográfico, acartonamiento espiritual, tensiones sociales, indiferencia para el bien común… Bajo apariencia de amor a Cataluña, el nacionalismo está emasculándola a cámara lenta.
Pero los poetas libres de subvenciones -los artistas de verdad- nos animan a la esperanza recordando las virtudes que nos engrandecieron:
«Quan ab sa claror nova
sobre dels tendres brots l’aucell desperta,
a son treball ja troba
lo jornaler de Catalunya alerta. (…)
I el pensament alçant-se
amb eixa llum que els elements governa,
també, a Déu humiliant-se,
compleix amb son treball la llei eterna. (…)
Reposa Catalunya, sots lo mantell de glassa
que estén per tu la boira lliscant de vall en vall;
ton llarg fatig del dia amb somnis dolços passa
i torna amb noves forces a…
Ver la entrada original 69 palabras más
Deja un comentario